Una història de fa dos anys, de les falles i en valencià . ¡Felices Fallas!
Els plaers
violents acaben en la violència, i tenen
en el seu triomf la seua mort, de la mateixa forma que es consumeixen el foc i
la pólvora en un bes voraç.
Shakespeare
Tots coneixem les falles, la més famosa de les festivitats
valencianes. Tots hem contemplat els meravellosos monuments de cartó, fusta i
pedra, i hem rigut amb les seues crítiques. Xiquets, pares i fills gaudeixen a
la festa en les revetlles, les cercaviles, les mascletaes i l’ofrena; fins que
arriba la cremà i tot acaba.
Malgrat que tothom coneix les falles, poca és la gent que
alguna vegada en sa vida s’ha preguntat pel seu origen i per la seua fi. Per
què tants esforços acaben cremats?
Hi ha moltes històries. Uns diuen que la primera falla es
creà per diversió i es cremà accidentalment. Uns altres, que a la primavera es
cremava tot allò inservible a la casa fent un gran munt que després s’adornava fent
aparéixer la falla. Totes les llegendes han lluitat al llarg dels anys per
consolidar-se com la vertadera, però cap no ho ha aconseguit, perquè cap no és
vertadera.
La vertadera història ha romàs amagada, massa delicada
per a eixir. Contínuament enviant-nos les seues pistes, cada any en la nit de
la cremà.
Tots hem estat alguna vegada al fred de la nit observant
com la falla desapareix entre el foc. En eixos moments sentim com el nostre cor
s’encogeix. Nosaltres, ignorants, ho atribuïm a la tristesa per la pèrdua de la
falla. Però el nostre interior sap la veritat. L’ànima pot veure més enllà que
els ulls.
Només les persones amb una gran sensibilitat poden
entendre el motiu d’eixos sentiments. Molt poques són les persones que deixen
de mirar com transcorre la vida per a sentir-la.
Els últims anys de la dècada de 1580 són coneguts com
“els anys perduts” de Shakespeare, perquè ningú no sap on estigué. Sempre ha
sigut un misteri i un buit a la seua biografia.
El dramaturg viatjà a València fugint del seu dissortat
matrimoni. En les nostres terres descobrí la màgia de les primeres falles. Delectà
el sentits amb els sorolls de petards, la riquesa dels vestits, els colors dels
monuments, la música de les xarangues i l’alegria contagiosa dels valencians.
Es meravellà amb les nostres festes. Però al tercer dia descobrí la seua
essència, que ningú era capaç ni tan sols d’imaginar.
Després, retornà a Londres i inspirat per la increïble
història començà a escriure una de les més famoses de les seues tragèdies. En
1595 es publicà Romeu i Julieta, que el consagrà com un del millors escriptors
de l’història.
Es diu que els artistes solien amagar missatges en les
seues obres que els permetien expressar els seus sentiments o opinions
lliurement. Pintors com Leonardo Da Vinci ho feren i Shakespeare també ho va
fer.
En l’escena VI de l’acte IV de Romeu i Julieta es fa referència
a un bes entre foc i pólvora. L’autor volia fer referència a la seua font
d’inspiració. Posant pólvora en lloc de falla assegurà que el secret dels dos
protagonistes de la festivitat valenciana romandria amagat.
I així ha estat durant cinc segles, però ja es hora que
el secret isca.
València, 1590
Tots el temien. Tenia en les seues mans desfer els somnis
de la gent i convertir-los en meres cendres. Encara que ningú el volia com a
amic, tots admiraven la grandesa dels seus actes.
Foc estava acostumat a ser el centre d’atenció. Quan incendiava
un gran edifici tothom acudia a contemplar-ho. S’enorgullia de si mateix
llegint l’horror en els ulls de la gent. Era un ser despietat i cruel. Es
delectava davant el poder que tenia de ferir aquells éssers tan insignificants que tant
s’esforçaven per fer grans coses. Però mai, mai estarien a la seua altura. Mai
podrien crear quelcom tan poderós. O això pensà...
Aquell matí treia foc pels queixals. Aquelles persones
que es movien sempre plenes d’il·lusions estaven hui que no cabien a la pell.
Tota la seua atenció es centrava en una mateixa feina, la construcció. Però
esta vegada no era un d’eixos fràgils
edificis que ell podia destruir al seu antull. Es tractava d’una construcció
molt diferent i encara més delicada, un muntó de ninots de cartó. Com si de mags
es tractara, volien donar-los vida amb unes pinzellades de pintura. Tothom
estava content i l’alegria rondava al voltant del seu cor, buit, sense
aconseguir contagiar-lo.
No podia entendre com quelcom tan estúpid podia
convertir-se en el centre d’atenció. Això els corresponia a éssers poderosos,
com ell, no a figures insignificants. Sonava tan decebent que una cosa així
ocupara el seu lloc que no podia creure-ho. Ara la gent havia abandonat les seues
pors, centrant-se en les esperances, en la seua felicitat. No podien deixar-lo,
aquells ninots no podien arravatar-li el seu lloc. Demostraria de què era
capaç. Havia arribat l’hora d’actuar.
Els humans havien acabat el seu treball. Admiraven l’obra
plens d’orgull. Foc s’aproximà, decidit a fer una entrada triomfal. Acabaria
amb eixa font de somnis, aquella havia sigut sempre la seua funció. Falla seria
feta cendres.
Somrigué amb la visió de la destrucció i avançà buscant
el cara a cara. Però es detingué.
No podia creure allò que contemplava. Era magistral, una
vertadera obra d’art. La seua mirada es quedà captiva en la bellesa d’ella. Falla
inundava la seua ànima d’estranyes sensacions, desconegudes fins aleshores. Els
seus colors l’invitaven a deixar sa trista vida i lluitar, per una vegada, per
la mateixa causa per la qual lluitaven tots el que allà estaven, per ser
feliços.
Potser, en els fons, no era tan malvat. Ell també ajudava
la gent, a escalfar-se, a il·luminar les seues obscures llars o preparar el menjar. Però la seua vida
sempre havia estat tan centrada en la crueltat que no havia sigut capaç de
veure la part bondadosa que s’amagava dins d’ell. Falla li l’havia mostrat.
Aquelles persones, que ara s’anomenaven fallers, havien
aconseguit unir-se per a crear una vertadera font d’il·lusions. Oblidà tot, i
per una vegada la destrucció es quedà relegada a l’últim amagatall de la seua
ment.
Se sentí el fragor del que pareixia una “mascletà”, però
era el cor de Foc que havia començat a bategar. Tot l’odi, rancor i dolor deixà
pas a un nou sentiment. Desitjava acostar-se a la gran obra. No era d’estranyar
l’alegria de la gent, l’estrèpit de petards, els vestits relluint, la música en
l’aire... Falla mereixia tot.
No podia aguantar-ho més, volia contemplar-la més prop,
tocar-la i deixar-se embargar per la màgia d’allò que sentia. Es deixà portar i
s’acostà a Falla.
Ella esperà la seua arribada, cautelosa però impacient
alhora. Des que els seus ulls s’havien trobat pareixia haver-se empetitit. Ja
no volia ser admirada més. Totes aquelles mirades li donaven calor i li feien
sentir-se estimada, però eixa calor no era més que un albir de Foc. Ell era
molt diferent de tot allò que havia vist en la seua curta vida. Però no
necessitava veure més, sabia què volia. Desitjava aquella ardent calor.
Així fou com Falla i Foc es consumiren en un bes voraç.
El seu contacte fou la seua fi. Malgrat que
desapareixien, que tot acabaria, no aconseguien separar-se. Es necessitaven i volien
estar junts, encara que fóra l’últim fet que feren. El vent bufava fortament
tractant d’evitar el desastre però només va aconseguir revifar la passió i les
flames. La seua unió era la seua maledicció. El més impossible dels amors, però
no per això menys fort.
Les llàgrimes relliscaven per les galtes, els somnis
desapareixien i les il·lusions buscaven un nou refugi. Avant de la mirada
atenta dels fallers, Foc i Falla prolongaren el seu bes fins que d’ell només
quedaren les cendres.
Però els grans amors mai moren, buscant en el seu record
l’esperança de la retrobada.
Cada any, les cendres d’aquest amor ballen per l’aire. A
poc a poc, sense descansar, van reunint-se fins a aconseguir la tornada de
Falla. Ella espera, impacient, buscant amb la seua profunda mirada l’objecte
del seu amor. Finalment, el tercer dia, Foc regressa al retornar el motiu de la
seua existència. Tots els presents són inundats per l’onada de sentiments
deslligada. Arriba la retrobada i aleshores, retorna la fi.
Falla i Foc es consumeixen en un bes voraç.
